Dijous, 21 de maig
Ordinadors i educació
Jordi Llovet
El president del Govern espanyol, amic de màgies i malabarismes dialèctics, va quedar ben descansat, arran el recent "Debat sobre l'estat de la Nació", quan, entre un munt de propostes mirífiques i redemptores, va deixar anar la més sorprenent de totes: la nació superarà tots els maldecaps que l'aclaparen quan les criatures disposin, a l'escola, d'un ordinador per barba. Observo que a la tan civilitzada Finlàndia, número u habitualment en totes les enquestes de qualitat de l'ensenyança, disposen de dos ordinadors per aula: amb tota probabilitat, un per al professor i un altre per al bidell-assistent. Deuen haver arribat a la conclusió que amb això ja n'hi ha prou, i han continuat ensenyant a les criatures amb el mètode que sempre s'havia fet servir, des d'Egipte, Grecia i Roma, val a dir, amb l'eloqüència del professor, una pissarra i un tros de guix a la mà. L'argument en favor de la "informatització" dels estudis de primària i secundària resideix, probablement, en el fet que l'educació -paraula en certa manera impositiva per definició etimològica- no està renyida amb el divertissement (Pascal), i que és millor dictat aquell que diu que cal "ensenyar tot delectant"(Horaci, Tirso) que aquell altre, típicament espanyol, que deia: "la letra con sangre entra". Això no cal ni discutir-ho. Ara bé: ¿quin ha estat el fenomen en virtut del qual els nois i noies de primària, secundària i terciària s'avorreixen mortalment a les classes magistrals, i desconnecten -mai tan ben dit- de les lliçons d'un mestre per encantar-se mirant per la finestra o comptar les bigues de la classe? La resposta a aquesta qüestió també es troba fora de tot dubte: l'accés quasi universal a les noves tecnologies -sota el format del telèfon mòbil, l'iPod, els auriculars, la pantalla de l'ordinador, Inter- net, etcètera- ha estat el veritable i quasi únic culpable que, avui dia, resulti una tasca gairebé utòpica pretendre ensenyar res de res a una criatura, i menys encara a un adolescent. Disposar de tots aquests mitjans tan seductors i tan eficaços ha portat diverses, ja, generacions de nois i noies a tancar-se en banda davant qualsevol fenomen que no es presenti als seus sentits com una cosa senzillament im-mediata, és a dir, que no reclami la participació mediatitzada de l'anàlisi, de la consciència o el parsimoniós estudi. Uns estris que sempre -amb una mica de raó, ben cert- d'una gran eficàcia cominicativa, han acabat dibuixant una vasta xarxa d'entreteniment i diversió fora de la qual tot el que no s'hi adeqüi és bandejat solemnement i radicalment. Uns quants anys més i no caldrà ni tan sols suposar aquesta mena de radical oposició: la civilització de les gratificants noves tecnologies haurà devorat fins i tot la legitimitat i la possibilitat de fer passar qualsevol tipus d'informació -més encara de formació- per un canal que no sigui el d'aquests aparells sofisticats, ximples per ells mateixos, inútils sense una base crítica i pre-tecnològica. Aquest és el fet: les noves tecnologies són les responsables que les persones joves considerin d'una altra galàxia tota transmissió de coneixementsque no s'ajusti al barem de la tècnica i, essencialment, com s'ha dit, de la sevá gratificant immediatesa.
No cal haver estudiat pedagogia -més ben dit: cal no haver-ne estudiat- per adonar-se que si els ordinadors són un dels emblemes d'aquesta impossibilitat absoluta de la gent jove d'aprendre coses per una via mediatitzada, llavors és millor que no n'hi hagi cap ni un dins d'una aula: perquè no parlem de "con-ducació", sinó d"'ex-ducació", que vol dir treure una persona de les vies del divertiment o la bruta naturalesa per guiar-la forçosament cap a la vida més complexa del coneixement.
La batalla, segurament, està perduda; i amb ella està perduda, possiblement per uns quants segles, l'educació a les terres deponent. Llevant encara ens donarà, en aquest sentit, alguna notícia confortable. Per això resulta agradable rellegir els textos d'uns quants humanistes sobre la gran qüestió en l'evolució de tota societat i la construcció d'un bon regiment de la cosa pública. Així el nostre Lluís Vives, al llibre tercer de Les disciplines: "Allò primer que aprèn un home és a parlar, cosa que brolla, com una font, directament de la ment i la raó"; o bé, al mateix lloc: "La llengua és el sagrari de l'erudició i com un rebost ben abastit de tot el que s'hi ha de guardar i tot el que se n'ha de treure" (subratllem: el rebost és la llengua, no l'ordinador). També Erasme, en el famós Pla d'Estudis editat el 1529 a Basilea: "A primer cop d'ull sembla que el coneixement és doble: de les coses i de les paraules. El primer és el de les paraules; però el més important és el de les coses. Uns quants, emperò, mentre a cuita-corrents s'afanyen a conèixer les coses, descuren l'amaniment i la policia de les paraules ...
Com sia que les coses només es coneixen pels signes dels mots, qui desconeix l'eficàcia del llenguatge camina a cegues, a cada passa, en el judici de les coses, i per força patirà deliris i al-lucinacions". L'ús de les noves tecnologies en l'ensenyament" ens aboca, i ja es veurà, a un descomunal deliri del comú.
Quadern/El País 21-5-2009
Etiquetes de comentaris: Jordi Llovet, quadern
Dissabte, 25 d'octubre
Polsegueres i psicosis
Enric Casasses
Doncs hi solia haver tres tipus de paper a casa de la gent que a vegades escriu o que simplement de tant en tant apunta alguna cosa o esbossa algun intent de carta: u, els papers que van directament a les escombraries; dos, els que es guarden bé; i tres, els que es deixen a sota el llit o al fons d'un calaix i a la llarga s'acaben llançant. Ara amb la xarxa i l'entraxarxa la cosa ha canviat i tots tenim accés a les tres piles de tothom, hem perdut la vergonya i hem posat les nostres escombraries a l'abast de totes les mirades, som com aquell que fica la mà a les papereres del passeig a veure què hi troba, tots remenant la immensa fossa comuna de la brossa de tots. D'un poema de qualsevol autor, ja no n'hi ha només comentaris fets per crítics o per estudiosos: ara en pots trobar fàcilment de redactats per lletraferits espontanis, per ignorants totals, per innocents autèntics, per disminuïts morals, per illetrats intel·ligents, per adolescents enyorats, per aspirants a no ser res, per psicòtics vocacionals... i alguns no són pas pitjors que els dels tradicionals professionals professorals, molts dels quals es podrien enquadrar perfectament en alguna de les damunt dites categories. Dels escrits que pesques enganxats a la xarxa de l'arrossegament elctrònic sovint n'hi ha, com és lògic, puix que es tracta de contenidors d'escombraries, que te'ls trobes empastifats amb filets de plàtan i peles de figa amb retalls d'ungla retallada bruts de sang de tampons o esparadraps, a més de la pelussa enganxada provinent de la polseguera recollida en haver escombrat, a les cases que escombren.Una altra cosa i que no té pràcticament res a veure amb les papereres públiques són els escriptors artistes, o sigui els poetes en el sentit més ampli de la paraula, en el sentit que Kafka és poeta: aquests escriptors poden tenir moltes manies (de si prefereixo un bolígraf negre de punta no gaire fina, o una llibreta de paper reciclat sense quadricular, o una cadira giratòria i que grinyoli força, i així) o no tenir-ne cap, però escriuren. En qualsevol civilització que es trobin, escriuen. Escriuen damunt d'argila, amb pinzell, en llapis, a l'ordinador o dins del cervell.
Diuen que Llull tenia un llibrot de set-centes pàgines al cap, de memòria, tot sencer fins a l'últim detall, abans de començar-lo a dictar a l'escrivent del monestir on s'havia aturat a passar un parell de nits que al final es convertien en unes quantes setmanes. I el gran mag lul·lià Jordà Bru també duia l'ordinador dins el cap i abans d'aixecar-se per a escriure ja ho tenia tot redactat fins a l'última coma. D'aixecar-se o d'asseure's, això ja no ho sé.
Un aforisme, un poema, una rondalla, poden estar perfectament acabats dins del cap del seu autor o inventor, no els cal cap altre suport, sempre que el dit autor no sigui mut, en el qual cas sí que li farà falta embrutar el pergamí, treballar l'argila tova o picar fort la roca dura. Si no és que prefereix gravar directament als espadats de la boca de l'infern atacant-los amb focs corrosius, a cavall d'una àguila i entre els remolins de núvols negres, com Willian Blake. O dibuixar els versos amb el dit damunt l'arena.
Quadern/El País/ 28-10-08
Etiquetes de comentaris: Jordi Llovet, Literatura, Sándor Márai